EDUCAR EN L’ART

El proppassat dissabte 28 vàrem inaugurar una exposició d’acrílics i olis de Maria-Teresa Cendrós. És la nostra primera exposició de pintura (en total, la tercera), fet que ens ha dut a reflexionar sobre la importància de l’art en l’educació dels nostres infants. És cert que fa poc que hem debutat i, per tant, disposem de poques dades objectives; tanmateix, no hem deixat de constatar que l’assistència d’infants a les sales d’exposició és mínima.

No és d’estranyar. La majoria de la gent té la sensibilitat artística tan poc desenvolupada que es fa difícil pensar que puguin visitar una exposició o, més encara, portar-hi els fills. Segurament, en això no hi ha culpes, però sí molta desinformació. Tots volem que els nostres fills siguin universitaris, que toquin els tres instruments que nosaltres no hem pogut aprendre a tocar, que tinguin el certificat màxim d’anglès abans dels quinze anys i que triomfin a la vida als vint. Però, i la seva formació artística? A l’educació primària hi ha una assignatura de plàstica que mai no ha merescut una gran consideració (d’entrada, la imparteixen professors que no en són especialistes, amb resultats en general decebedors) i que, pel que sembla, tendeix a desaparèixer. A la secundària, tres quarts del mateix. Donat que, en l’escola, a l’art no se li dediquen els recursos que són de desitjar, l’ensenyament de base no genera sinó rebuig en un els nostres nens i joves, que entenen la matèria com una maria, una assignatura que no serveix per a res. Tampoc no se’ns fa estrany, tanmateix; de la vuitantena de professors que es deu concentrar en els dos centres que tenim a tocar, no ens han visitat mai ni els que donen la plàstica. Deuen pensar el mateix que els seus alumnes.

Per contra, la utilitat d’aquest aprenentatge és molt gran: ens fa feliços. Com la música i la literatura, l’art ens alimenta l’esperit. Com que d’esperit n’hauria de tenir tothom, l’art hauria de ser per a tothom. Però també hi ha consideracions paral·leles: les arts (incloem en el concepte la música, la literatura, la fotografia, el cinema, etc) ens obren la ment, ens donen consciència crítica, ens ajuden a formar-nos la nostra idea del món i a trobar-hi un lloc. Per tant, anem a veure exposicions amb els nens! Dediquem un quart d’hora d’un dissabte a mirar amb ells: el traç, els colors, els gruixos, les figures, la llum. No cal buscar interpretacions, només deixem que el quadre, la fotografia, l’escultura, ens parlin. Pot ser que no ens agradi; és un risc. També pot ser que en sortim encantats i molt satisfets d’haver-hi pensat.

La nostra vila no té gaires sales d’exposició; tot i així, en aquest moment és possible veure nou exposicions en sales, apart de les que tenen lloc en centres cívic, bars i restaurants, totes elles completament gratuïtes. I si una obra us emociona, hi ha la possibilitat de comprar-la. No totes són a preu de Picasso.

Anem a exposicions amb els fills. Siguem feliços.



Deixa un comentari

Que t'ha semblat?

L'adreça electrònica no es publicarà.