EL CALENDARI D’ADVENT. CONTE DE NADAL

Un carrer per Nadal

EL CALENDARI D’ADVENT. CONTE DE NADAL.

Tinc una amiga de fa molts i molts anys. Venia de lluny i va arribar a la meva ciutat amb la pell tibant, els ulls frisosos de llum i l’ànima oberta a l’aventura. Ni sé com ens vam trobar, jo amb un sarró ple d’il·lusions però amb por de fer fins la passa més petita sense llar i sense escalf. Érem quasi unes criatures, amb la vida com un llençol blanc estès al davant. I vam anar fent camí. Trobant-nos i destrobant-nos, relacionant-nos amb intensitat durant un temps i deixant-nos pauses que a voltes duraven anys. No vam complir tots els objectius, no ens vam ajustar al relat original i potser tampoc els solcs que hem llaurat no són tan drets com els volíem: arrugues i taques damunt la pell que parlen de qui som i de com hem viscut.

Avui, els solcs a la pell de la meva amiga m’han semblat més profunds. O potser eren els meus ulls, cansats rere els vidres d’augment, que m’han traït. Ens hem assegut davant la pau d’un te, al cafè més buit de tota la ciutat. M’ha dit que se’n va. Que torna a casa, aquella casa familiar que potser ja no li és tan casa ni tan familiar. Però hi ha deures que de jove no esperava i que se li han posat al davant. Ara toca resoldre’ls, abans que el temps li arrabassi ─ens arrabassi─ la força, l’empenta, fins i tot la raó.

No sap quan marxarà. O potser no m’ho vol dir. Em somriu i em fa prometre que la visitaré regularment al seu país. Jo li torno el somriure, una ganyota trista i aigualida. Entenc els seus arguments, és clar; qui no els entendria? Jo, al seu lloc, faria el mateix. Ens escriurem, em diu. Ens enviarem fotografies, intercanviarem textos i bons desitjos. Tenim la tècnica a favor, esbosso amb veu tremolosa. Ens acabem el te amb melangia, les mirades que es troben, silents, i que s’estenen, humides, més enllà dels finestrals.

Encara té coses a fer, aquí. Decisions a prendre i accions a emprendre. Mentre torno a casa, amb una tristor egoista que m’aixafa el pit, m’adono que algunes botigues ja encenen llums de Nadal. Nadal, altre cop! Per què,  per a qui… No em sembla que hi hagi tant a celebrar.  Amb l’amiga, reflexiono, ens hem fet molts regals d’aniversari, però gairebé mai no ens han calgut per Nadal. Tret d’un any, als primers temps de la nostra amistat: a primers de desembre, em va regalar una tradició del seu país, un calendari d’advent.  I si és el meu torn, ara, de tornar-li el regal?

No vull un calendari comprat en una botiga. No em plau gens una caseta de cartró amb xocolatines o un mural de roba, amb butxaquetes per a petits regals; no em plau una cosa tangible. Voldria donar-li una cosa meva. Un calendari fet de records. Que cada dia del mes remeti aquesta persona que m’estimo tant a un moment compartit. A un instant que tal vegada ella no serva, i que per a mi és un tresor. Poso les mans a l’obra amb delit, febrosament, que no vull perdre ni un sol dia ni un mínim record. Redactaré tots aquests moments i en cercaré testimonis. I quan hagi donat forma al poti-poti, què? Si no ens hem de veure, com li faré arribar? No haig pas de pensar-m’hi gaire: el correu electrònic serà el meu missatger. Cada dia li enviaré un correu, un full d’aquest calendari d’Advent.

L’últim full, on explicaré com és per a mi d’important, per lluny que fugi, serà el del dia de vint-i-cinc de desembre. Com un conte de Nadal.

 



Deixa un comentari

Que t'ha semblat?

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *