MALALTA D’EGIPTE? ARA SÍ!

He explicat unes quantes vegades en entrevistes, clubs de lectura i altres ocasions que no era precisament una malalta d’Egipte. Jo sempre deia que m’agradava l’art faraònic, que m’hi sentia atreta, però que no em podia definir per aquest concepte. Actualment, si sorgeix l’oportunitat, hauré de canviar aquest discurs. Perquè si no n’era, de malalta, m’hi he tornat. 

Per començar, diré que no conec ningú que, en menor o major mesura, no es declari fascinat per la cultura dels faraons. És a dir, per l’Egipte de l’antiguitat. Jo era una d’aquestes persones. Però, què en sabia, en realitat? Ben poca cosa. A banda de quatre generalitats sobre el present, coneixia dos o tres noms com ara Tutankhamon i Cleòpatra i dos o tres testimonis monumentals. Les tres piràmides, l’esfinx de Guiza i, estirant molt, la pedra de Roseta. I amb aquest coneixement tan minso, molta gent ja pretén que sap alguna cosa d’Egipte. 

L’interès es va incrementar quan la meva germana Roser hi va anar de viatge de noces. En va tornar carregada de souvenirs meravellosos i d’històries que els guies locals li havien explicat. Aquest fet em va descobrir un altre nom, que m’havia de marcar més endavant: Hatxepsut. I em va despertar una mica més la curiositat.

La reina faraó

Un altre moment important de la meva egiptomania va arribar quan la Roser Segura i una servidora vam decidir crear un conte il·lustrat per a infants. El conte versaria sobre la amistat de dos infants en l’Egipte faraònic. Un havia de ser el fill del faraó, i l’altre, el fill de la cosidora de la reina. Mentre desenvolupàvem aquesta història, va néixer la idea per al llibre La reina faraó (2014). Començar a treballar en aquesta novel·la em va fer veure que, d’Egipte no en sabia res de res. Vaig haver d’investigar, és clar, i de documentar-me tant com vaig poder (mai no és prou!). Fent recerca vaig conèixer Naguib Mahfuz; més ben dit, la seva literatura. Però també l’Egipte viu, el dels seus personatges contemporanis. Els seus llibres i el discurs que hi plana, d’entesa de cultures, em va guanyar i em va rendir als seus peus per sempre. 
La reina faraó  va tenir un fill el 2017, El quadern d’Osiris. Aquesta criatura em va obligar a continuar estudiant la cultura de la riba del Nil a base de bé. I no he acabat. 

Naguib Mahfuz

 

Viatge a Egipte

La meva militància egipciana va créixer d’una manera exponencial fa uns mesos, quan després d’anys de pensar-hi (és inevitable quan has escrit dos llibres sobre el tema i estàs immersa en un altre), va arribar el moment de fer un viatge a Kemet (Egipte en egipci faraònic) o Misr (en àrab actual), com preferiu. No puc descriure amb paraules l’emoció que vaig sentir només d’agafar l’AVE cap a Barcelona carretejant la maleta o d’enfilar-me a l’avió que m’hi duria. O encara més, quan el bus que ens transportava de l’aeroport de Luxor al vaixell on discorrerien els primers dies del viatge va passar pel costat del complex monumental. Sí, vaig plorar. Una mica. I la meva respiració, ara que hi penso i torno a aquell moment, de nit, amb les ruïnes il·luminades per focus, es va accelerar de manera considerable. Hi vaig passar només uns dies. Intensos, inoblidables, plens de moments que espero que m’acompanyin sempre. Uns dies on vaig gaudir fent només de turista que s’omplia els ulls de paisatges nous i d’experiències i feia anar el disparador de la càmera com una boja tota l’estona. 

Però tant com em va emocionar aquest viatge, em va deixar llacunes i blancs tan lluents que per força hi hauré de tornar. Perquè, d’Egipte, nou i antic, em resta molt i molt per conèixer. 

I, ara sí, ja puc dir-ho: soc malalta d’Egipte.

 



Deixa un comentari

Que t'ha semblat?

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *