LA FÀBRICA DELS SOMNIS

 
Obra de Roser Segura
Fa temps, vaig treballar en una fàbrica de somnis.
 
Solia somiar amb els ulls oberts. Algun dia faria la volta al món, descobriria una cultura antiga, trobaria la cura per a alguna malaltia terrible, acabaria amb la fam… De vegades, m’engrescava amb fantasies de menys volada, com ara donar feina i llar a tots els sensesostre del país, o adoptar tots els gossos i gats que ningú no vol.
Jo estava sense feina de feia molt de temps. Ni sé com m’ho feia per menjar cada dia. Llavors em va caure a les mans el diari amb aquell anunci que deia: “Necessitem persona per a fàbrica de somnis. Ens és indiferent l’edat. Valorarem bona predisposició. Retribució econòmica proporcional a la capacitat”.
 
 “Necessitem persona…”; tant li feia home o dona. “No cal experiència”; vés a saber quina experiència calia. “… l’edat”. Bé! No sóc jove ni massa gran. I la predisposició: la tinc tota. I la retribució… hauria treballat pel que fos.
 
M’hi vaig presentar amb el currículum a la mà, però qui em va entrevistar el va estripar sense mirar-se’l. Amb els nervis a flor de pell, esperava que em fes les preguntes de rigor: estat civil, càrregues familiars, expectatives de sou i horari… Però no.
─Vostè somia sovint? No vull pas dir quan dorm, és clar…
─I tant! Ara que no tinc feina, somio totes les hores del dia. Fins i tot quan dormo.
Li vaig explicar els meus últims somnis, que a mi em semblaven d’una qualitat boirosa, mística, tot i que tenien un punt de tocar de peus a terra que els feia atractius.
─No en parlem més. Vostè és la persona que ens convé ─va dir-me l’individu.
Jo devia fer cara d’incredulitat. Res no és tan fàcil.
─Què, no s’ho creu, oi? ─va picar-me l’ullet, veient-me amb la boca badada de la sorpresa. Vàrem anar a una sala annexa al despatx de l’empresari. Les parets estaven cobertes de pantalles de televisor; des de cadascuna s’observava un despatx. Tots eren iguals: només hi havia una butaca còmoda i una taula, i una persona  al darrere que hi somiava. Cada despatx tenia, en un racó, una obertura  per on s’aspiraven els somnis i, a través d’un mecanisme de vidre, es dipositaven en flascons transparents, delicats. Cada flascó duia una cinta estreta de setí al voltant del coll, i una etiqueta de pergamí penjada de la cinta amb un nom escrit al damunt amb cal·ligrafia polida. Un dels televisors enfocava la zona dels flascons buits, i els seguia per la fàbrica. La cinta transportadora els duia des del magatzem, que no es buidava mai, per la màquina que hi posava la veta, la que hi fixava l’etiqueta, la que hi estampava el nom del destinatari, la que hi buidava el somni corresponent i la que tapava el flascó, fins al final del trajecte, on un robot amorós els recollia un per un i els dipositava amb tota la delicadesa del món en una capseta, entre flocs de cotó fluix de colors pastel.
─No entenc aquest negoci ─vaig dir, sense pensar-m’hi gens─. Tothom pot somiar despert!
─És clar, és clar! Rebem aquesta habilitat en néixer, però, vol dir que tothom la sap utilitzar?
Vaig assentir amb el cap.
─La majoria de la humanitat passa la seva curta vida amb el nas enganxat al terra, sense pensar que no tot és la hipoteca, ni les activitats extraescolars dels fills, ni les malalties. Ni el cotxe ni els diners. Per això, en aquesta empresa ens vam inventar el Nadal.
Segur que vaig fer uns ulls com unes taronges.
─Aquesta fàbrica proveeix il·lusions per al Nadal ─em va dir l’ocupador─. No hi fa res, que hi hagi una legió d’enemics declarats de les festes. Que les trobi carrinclones i ensucrades. És l’única època de l’any en què tothom es permet somiar despert. I per això ens fan falta persones com vostè, generoses i capaces de generar esperances.
Després, només recordo que em van conduir al despatx que em pertocava, em vaig posar ben còmode a la cadira, vaig posar els peus damunt de la taula i vaig començar a construir grans decorats per al meu somieig. Quan em van despatxar de la feina (el codi ètic de l’empresa els prohibeix apropiar-se de massa somnis, pel perill d’eixugar els magins dels empleats) em van posar un cartronet acolorit a les mans. L’empresari em va picar l’ullet, i em va desitjar sort.
 
Des de llavors, cap nen no passa gana enlloc, he creat uns laboratoris on els millors científics troben cures per a moltes malalties, he fet la volta al món a peu, dono feina a molta gent, tinc mil cinc-centes quaranta-vuit bestioles adoptades… i tan sols  espero que tot plegat no sigui una il·lusió que basteixo encara des del seient d’un despatx.

 



Deixa un comentari

Que t'ha semblat?

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *