EL DARRER JUST

Fitxa tècnica
Títol: El darrer just (Títol original: Le dernier des justes)
Autor: André Schwartz-Bart
Traductor: Joan Oliver
Editorial: Vergara (1964, Col·lecció ISARD, biblioteca universal en llengua catalana)
Procedència del volum: Mercat “Llibresxaliments 2015”, promogut per Llibres Low Cost de Figueres.

L’autor

André Schwarz-Bart va néixer a Metz (França) el 28/05/1928. De pares polonesos emigrats, va fer l’aprenentatge d’ajustador mecànic. El 1943 s’allistà a la Resistència. Va ser capturat, però va aconseguir evadir-se i s’incorporà a l’exèrcit francès. Un cop passada la Segona Guerra Mundial, estudià a la Sorbona i comença a escriure a la revista Kadimah, dels estudiants jueus. El 1959 publicà, després de refer la novel·la cinc cops, El darrer just, amb la qual obtingué el premi Goncourt. El llibre va alçar força polseguera, fins i tot dins de la comunitat jueva, per haver-hi retratat només la no resistència del seu poble. Va publicar altres llibres, però no van tenir gaire èxit. Defensor de la causa sionista fins al final, rebé el Premi Jerusalem de l’estat d’Israel el 1967 i el 2006, el ministeri de Cultura francès li va atorgar el grau d’oficial de l’Orde de les Arts i les Lletres. Schwartz-Bart va morir el 30/09/2006 a l’illa de Guadalupe.


L’obra
Comença amb el capítol “La llegenda dels justos”, en què explica que “el món se sosté damunt 36 Justos, els Làmed-waw, que són en tot iguals als altres homes (…). Però si un dia en faltés només un, el sofriment del homes emmetzinaria fins i tot l’ànima dels infants i la humanitat s’ofegaria amb un crit. Puix que (…) en ells s’aboquen tots els nostres dolors com en un receptacle“. El primer d’aquests Justos fou Yom Tom Leví, sacrificat a la ciutat anglesa de York el 1185. Cada generació produiria el seu Just, i l’últim fóra Ernie Leví, desaparegut en un forn crematori del camp d’Auschwitz.
El narrador és un amic d’Ernie. No en sabrem res, a banda de la relació d’amistat i del dolor que sent per ell; de la seva mà coneixerem totes les històries de tots els Justos, ni que sigui de passada, i s’explaiarà a pleret amb els darrers, especialment amb Ernie.

Joan Oliver

Els episodis que el narrador d’Schwarz-Bart explica són extrets de la història jueva. Amb un estil extraordinari (probablement enriquit amb l’aportació del gran traductor que fou Joan Oliver), i amb una ironia fina com un estilet, l’autor va desgranant les tortures, els martiris, les vexacions, la crueltat i una llarga llista de tribolacions a què han estat sotmesos els jueus des de l’inici dels temps i fins al final del període nazi, a través d’Ernie Leví i alguns dels seus avantpassats. I tot ho resisteixen sense tornar-s’hi, sense ni defensar-se. Totes les generacions de Leví van movent-se per Europa, foragitats dels territoris o maltractats fins que marxen, un cop i un altre i un altre. Gairebé totes les pàgines estan amarades de sofriment; en alguns moments, cal tancar el llibre i respirar fondo. Sense caure en la llàgrima fàcil, és dels textos que poden fer plorar, perquè fan mal.

Diu el narrador, quasi al final del llibre: “(…) dolces i lleus paraules prenien vida als llavis d’Ernie, fent un acompanyament de somni al pas dels infants i un altre d’amor al pas de Golda [la seva dona]; i li semblava que un silenci etern s’abatia sobre el ramat jueu conduït a l’escorxador, sense deixar cap hereu, cap memòria que prolongués la marxa silenciosa de les víctimes; ni un gos fidel no s’estremiria, no sonaria el cor de cap campana: només restarien les estrelles rodant per la fredor del cel. <<Déu meu ─es digué el Just Ernie Leví, mentre la sang de la pietat li rajava altre cop de les parpelles─, oh Senyor, així vam partir fa milers d’anys! Vam caminar a través de deserts eixuts, a través del Mar Roig de sang, en un diluvi de llàgrimes salades i amargues. Som molt vells. I caminem encara. Oh, voldríem arribar per fi!>>“.

La versió catalana de Le dernier des justes va ser reeditada el 2012 per Curial Edicions. Al nostre país li cal amb urgència una altra col·lecció “Les millors obres de la literatura universal” per incloure-hi llibres com aquest.
Seria forassenyat, plantejar als grups de debat dels instituts, i a tots els fòrums de debat, una lectura de fragments d’aquesta grandiosa i dolorosíssima novel·la? A veure si d’un cop veiem el que som com a espècie?

No sóc jueva, però a propòsit de la citació a l’inici, em temo que ara per ara ens en falten molts, de Justos.



Deixa un comentari

Que t'ha semblat?

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *