LA FADA MAGALINA I EL MÚSIC DE CARRER

Enric d’Armengol i Bel Bellvehí. Fotografia de Bel Bellvehí


Fa uns dies, en el marc de la festa del barri de la Creu de la Mà de Figueres (barri on visc i col·laboro amb l’Associació de Veïns), vaig tenir l’oportunitat de veure un espectacle de Bel Contes i el músic Enric d’Armengol. Bel Contes (o Bel Bellvehí) és guia turística i contacontes; Enric d’Armengol és músic de carrer, amb un repertori de música majoritàriament tradicional catalana i algunes concessions al repertori folk. La seva guitarra acústica crea un ambient molt adequat per a l’espectacle que es pretén infantil, però al qual s’apunta tothom.

Bel Bellvehí viu les històries que explica i les fa viure  als seus espectadors, tant si són criatures com si són pares o avis. S’acompanya d’objectes que contribueixen a crear l’ambient de fantasia on qualsevol conte es fa vívid. Un teló de fons decorat amb un bosc i un llac; un capgròs, uns titelles, unes làmines amb dibuixos que extreu d’una maleta màgica, i una fada meravellosa, la Magalina (obres de l’artista plàstica Marina Gibert), són els elements més destacats que van sorgint a mesura que Bel va teixint històries. L’espectacle es completa amb contes i amb cançons que ella mateixa canta, acompanyada a la guitarra per Enric d’Armengol.

Tal dia: Bel, com va començar a fer de contacontes?
Bel Bellvehí: Quan vaig tenir la meva filla, la vaig començar a portar a la plaça Remei Bosch, justament on som ara i on vivia llavors. A l’hora de berenar, explicava contes als nanos que jugaven a la plaça, i així vaig començar. Una veïna del barri, amb qui he tingut ocasió de parlar una estona, m’ha fet pensar en moltes coses d’aquella època, com ara les funcions de teatre per a nens i nenes que havia fet moltes vegades aquí mateix, al centre cívic, i que jo ja no recordava.

Tal dia: Com crea els seus espectacles?
Bel: Hi ha una base que sempre és igual. Després, segons l’època de l’any, incorpores coses que es corresponen amb l’estació. Si és Sant Jordi, o Nadal, etc. fas més èmfasi en algunes coses. De fet, el meu espectacle és mig de contacontes i mig de teatre. Això em permet un format petit, a peu pla i tant en interiors com en exteriors, i em dóna molta proximitat.

Tal dia: Com sorgeixen els personatges i com creixen, al llarg del temps?
Bel: Amb els anys, ho vas polint. El que funciona ho potencies i el que no, ho deixes de fer. Els personatges van agafant personalitat i gairebé tenen vida pròpia. Quasi és màgic. I després, hi ha coses que passen més pel cor que pel cap. Com això de la llavor [explica un conte sobre un emperador que busca successor i per fer-ho dóna una llavor a cada aspirant, una llavor que ha de plantar i fer créixer. Per crear més interès, posa una llavor imaginària a la mà de cada criatura. Els que no en reben, es queixen i més d’un adult para la mà]. Un dia ho vaig fer i vaig veure que els nanos paraven la mà. Ara ja ho faig sempre. Si la prova que faig surt bé, s’integra a l’espectacle. I hi ha el diàleg amb l’Enric, que reforça la narració.

Tal dia: Com es van trobar, Bel Contes i Enric d’Armengol?
Bel: Jo actuava algunes vegades amb en Sami, i l’Enric n’era amic. En Sami, en un moment donat, no va poder continuar acompanyant-me i llavors em va dir que parlés amb l’Enric. El tipus de música que fa a mi m’agrada molt, i és molt bonic i interessant. Vam començar a col·laborar. Ens vam ben trobar!

Tal dia: Enric, vostè és músic de carrer. Com va començar al món de la música?
Enric: És que jo sempre em vaig voler dedicar a la música. I vaig començar fent teatre, amb Els Comediants. Vaig estar-hi del 74 al 81. Quan jo hi vaig entrar, es feien dos espectacles, “Catacroc” i “Non plus plis”. Els meus pares volien que jo estudiés, que fes una carrera, que fes alguna cosa de profit [ric]. I jo, tossut, cap a la música i el teatre.


Tal dia: Caram, amb Els Comediants! Quina experiència!
Enric: Sí. Però per ser de Comediants, havies de viure amb ells, en comunitat, i la vida en comunitat és molt dura. I algunes coses es desequilibren. Per a mi no va acabar bé. Però n’hi ha que encara aguanten.

Tal dia: Em pot explicar alguna cosa d’aquella època?
Enric: Doncs mira, te’n recordes d’un programa infantil que es deia “Terra d’escudella“?


Tal dia: I tant! Jo el mirava cada dissabte (cantussejo la sintonia)
Enric: Sóc l’autor de la sintonia!

[M’he quedat KO. “Terra d’escudella” és un mite de la meva infantesa. Es va començar a emetre el 1976 a TVE, pel canal català, i se’n van fer uns quants centenars de programes. A més d’Els Comediants, hi van participar molts altres grups teatrals i alguns actors ara molt coneguts. De la sintonia se’n van fer moltes i moltes versions.]

Tal dia: Estic emocionada i commocionada! 
Enric: Llavors, jo feia la mili a Sant Climent. El dia de la jura de la bandera estava molt deprimit i per distreure’m, vaig anar cantussejant notes i al final tenia aquesta música. La vaig ensenyar a Els Comediants i me la posen al programa com a sintonia! “Terra d’escudella” va ser un treball molt interessant. Anàvem a actuar pels pobles i ens reconeixien, sobretot l’actriu que feia de Filomena, un dels personatges més populars. Durant aquella època ens ho vam passar molt bé i alhora molt malament. En bona part, perquè corrien moltes drogues i alguns companys es van quedar pel camí. Jo vaig caure-hi, no pas a les més dures (que també les vaig tastar, perquè volia saber-ho tot; ara, aquells viatges no eren per a mi).

Tal dia: Se n’ha refet bé.
Enric: Tardes molt a eliminar les substàncies nocives. Te’n recuperes amb els anys. Però el que costa molt de recuperar són les inèrcies mentals. Vas recollint els trossos de tu mateix. I s’ha de reconèixer que hi ha seqüeles. Jo arrossego molts problemes estomacals i de pair, per exemple. Però estic orgullós d’haver-ne sortit.

Tal dia: I ara és músic de carrer
Enric: A mi m’agrada molt tocar al carrer. Jo reivindico el carrer com a espai per a la música. Però, és clar, els Ajuntaments volen regular-ho i això no sempre funciona. Per exemple, a Figueres hi ha hagut una reordenació draconiana dels artistes al voltant del Museu Dalí. Ara, per exemple (primers de juliol) encara no han adjudicat els llocs. Mentrestant hi ha passavolants i aquests no respecten res. Quan hi ha els músics de sempre, i surten els guies a fer les visites amb grups, els músics deixen de tocar i així els guies poden treballar. És una deferència que només té el músic que coneix l’entorn.

Tal dia: I el públic del carrer, com es comporta?
Enric: Hi ha gent de tot, però la majoria no té respecte pel músic de carrer. Et fan una foto; no et demanen permís i no et donen res. Tothom sap que si ets al carrer és per a guanyar-t’hi la vida, però no hi ha respecte. També cal dir que alguns et saluden educadament i altres demanen permís per a la fotografia, que és el mínim. Acabes ratllat.

Tal dia: Habitualment, vostè on treballa?
Enric: A l’estiu m’anava molt bé a Figueres, era un lloc molt bo. Però si no s’afanyen, aquest mes ja el tinc perdut! La resta de l’any, amb els torns que em toquen, sóc al Barri Gòtic de Barcelona i al metro. Al Gòtic sóc l’únic que interpreta música catalana, i agrada molt.

Tal dia: Com funcionen els torns?
Enric: Ara està molt saturat. Normalment tinc 5 torns de 2 hores a la setmana, al Barri Gòtic. Optes a torn un cop al mes, i et tries el torn de les 4 primeres setmanes. Com que sóc dels primers, puc triar els llocs més bons; de la 3a i 4a setmana, molts cops no l’agafo perquè ja no hi tinc tants drets. I me’n vaig a fer algun torn al metro. Els torns són de 2 hores, perquè si toques més estona seguida, pots agafar tendinitis, i llavors ja no pots treballar.

Tal dia: Ser músic de carrer dóna per a viure?
Enric: Pot donar. Jo em pago totes les despeses així. Si fas trampes (que n’hi ha que en fan) i fas molts torns, pots guanyar força diners, però és molt cansat. Jo, per viure, he fet de tot: de transportista, de cambrer, d’operari de neteja… Però al final, el que jo volia era ser músic i fer música.

Fotografia de Bel Bellvehí


Deixa un comentari

Que t'ha semblat?

L'adreça electrònica no es publicarà.